Tornàrem a visitar una llibreria de segona mà, Housing Works Bookstore Cafe, i berenàrem allà. Ens posàrem les piles per visitar una atracció turística gairabé inabastable, no pel lloc, sino pel què conté, la tenda de Prada, una tenda amb unes grades dins plenes de maniquís.
Passajarem per l'altre banda del SOHO cap a la Grand Central, una estació de trens ambientada en l'elegància de segles enrera, amb una gran galeria central, presidida per glamurosos restaurants als extrems. A sota s'hi amagaven els restaurants de menjar ràpid atestats de gent afamada abans de partir de viatge.
La gran i antiga estació estàs rodejada de gratacels, com l'emblemàtic Chrisler.
Mentre caminàvem cap a l'ONU tornàrem a rodejar el Seagram, un referent a la recerca de la perfecció per part de l'arquitecte Mies van der Rohe. I que té d'especial aquest edifici si aparentment per un no entès és igual que la resta de gratacels de la zona, inclús més petit? L'elegància i la innovació en els perfils d'alumini a les vidrieres. Un perfils esbelts i de la grosor justa.
L'entrada a l'ONU és molt vigilada. Seguretat i més seguretat. No vam fer el "tour". Vam tenir-ne més que suficient mirant les fotografies del WorldPress 2010 exposades en el "hall". Les que estaven més apartades, que si no t'hi fixaves passaven desapercebudes, posaven la pell de gallina, escarrufaven: violència, guerra, drogues, prostitució, instantànees de moments que ningú mai voldria passar ni desitjar al seu pitjor enemic. Aquesta imatge va ser una de les més fortes: "La guerra es personal", del fotógrafo Eugene Richards para The Sundas Cay Times Magazine/París Match. Primer lugar en la categoría Temontemporáneos, de World Press Photo 2010.
Després vam anar a desambafar-nos d'edificis, tràfic, i renou al Central Park.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada